La personalitat la podem definir com el conjunt complexa de característiques psicològiques que té cada persona la qual ha anat definint des del naixement fins l’edat adulta la seva constel•lació psicològica. La personalitat conté dos elements diferenciats, el caràcter i el temperament.El caràcter es refereix a les característiques que va adquirint la persona durant el desenvolupament que comporta una acceptació de la cultura en la qual ha crescut amb l’aprovació d’unes normes socials. El temperament, en canvi, no és el resultat de la socialització de la persona sinó que intervé una dependència més biològica heretada, que es manifesta amb determinats comportaments. Així doncs en la personalitat d’una persona hi ha una part en que la influència esdevé per l’educació rebuda i un altre part en que la persona té trets que poden ser heretats com la impulsivitat.
Pel que fa als trastorns de la personalitat, és destaquen elements distintius importants ja que es tracta d’un patró de funcionament d’experiència interna i de comportament, que es desvincula de les expectatives culturals de la persona. S’estableix un funcionament generalitzat, estable en el temps i molt inflexible i invasiu en les diferents àrees de la vida que té el seu inici en l’adolescència o en edats primerenques i que comporta un deteriorament i elevat malestar a més d’unes limitacions en les relacions i el treball.
El model teòric de la personalitat de Theodore Millon estableix que la personalitat és un aprenentatge el qual té un paper clau, com a model evolutiu de construcció de la personalitat amb la qual cosa s’accepta una interacció complexa entre bases biològiques, processos evolutius i peculiaritat dels aprenentatges. El mateix autor, afirma que es va definint un “estil de personalitat” i es va construint un “patró de personalitat” en base a la qualitat de les experiències interpersonals que la persona té al llarg de la seva vida, principalment en les primeres etapes. En aquest sentit, les influències biològiques (disposicions temperamentals abans esmentades) que ja observem a la infància, així com la modulació d’aquestes disposicions pels processos d’aprenentatge adaptatiu i reforçament recíproc, és allò que van construint aquests patrons de personalitat que ja s’observen a l’adolescència.
Pel que fa als trastorns de la personalitat, és destaquen elements distintius importants ja que es tracta d’un patró de funcionament d’experiència interna i de comportament, que es desvincula de les expectatives culturals de la persona. S’estableix un funcionament generalitzat, estable en el temps i molt inflexible i invasiu en les diferents àrees de la vida que té el seu inici en l’adolescència o en edats primerenques i que comporta un deteriorament i elevat malestar a més d’unes limitacions en les relacions i el treball.
El model teòric de la personalitat de Theodore Millon estableix que la personalitat és un aprenentatge el qual té un paper clau, com a model evolutiu de construcció de la personalitat amb la qual cosa s’accepta una interacció complexa entre bases biològiques, processos evolutius i peculiaritat dels aprenentatges. El mateix autor, afirma que es va definint un “estil de personalitat” i es va construint un “patró de personalitat” en base a la qualitat de les experiències interpersonals que la persona té al llarg de la seva vida, principalment en les primeres etapes. En aquest sentit, les influències biològiques (disposicions temperamentals abans esmentades) que ja observem a la infància, així com la modulació d’aquestes disposicions pels processos d’aprenentatge adaptatiu i reforçament recíproc, és allò que van construint aquests patrons de personalitat que ja s’observen a l’adolescència.